JA SOC MARATONIÀ. MARATÓ DE VALÈNCIA 18-11-2012
Bé, ja està! Ja sóc Maratonià,
jejeje…després de moltes setmanes de preparació, molts quilòmetres de
entrenament i moltes hores de descans la marató va arribar…
Dia quasi bé perfecte, i dic
quasi per que en l’últim tram de cursa la temperatura i humitat és van fer
notar, encara que en aquestes alçades de la cursa tot pesa i es magnifica d’una
forma sorprenent!
Eran les 9:00 del matí i el meu
cap i cames ja només volien arrancar a correr! La sortida? Diferent a la resta,
és extrany sortir tant calmadet, amb tanta pausa i tanta concentració en agafar
ràpid el ritme de cursa. A partir d’aquí amb pocs quilòmentres és va formar un
grupet en el que vaig notar ràpidament que era el lloc adecuat per aconseguir
l’objectiu marcat. En tot moment vaig estar molt pendent de qualsevol detall,
avituallaments, petits canvis de ritme, ja que no sempre el grup va ser
compacte i sobretot super concentrat i fort mentalment, tenia clar que la cursa
començava al quilòmetre 30 i que abans tot habia de passar amb facilitat i
sense cap desgast extra!
Els temps de pas eran
increiblement exactes, semblavem rellotges, al pas de la mitja 1h14’00’’, vaig
pensar per un moment que potser era un pel ràpid, però ràpidament el meu cap i
cames em van dir que estaba millor que al principi de cursa i que això era un
gran síntoma!
Al pas del km 30 tot seguia
igual, és més em sentia molt bé! Vaig deicidir aixecar una mica el peu i
donar-me fins al km 35 un marge de uns 5’’ per km, sabia que era important
guardar forces pel tram final de cursa…I així va ser com vaig arribar fins al
35, el punt quilomètric de la cursa que per mala sort per mi va dictar
sentència.
Vaig arribar força bé, però un
error de principiant va fer que tot es precipites de cop! El frenar bruscament
per agafar l’ampolla de l’avituallament va provocar que el meu isquiotibial
esquerra quedes com una bola de tennis insertada al gluti…per un moment vaig
veure que tot sen anava a la merda i que no podria continuar!
Sort d’un parell de nois de la
Creu Roja i un fisio que em van donar un cop de mà, i després de uns segons de
dubtes, estiraments, nervis i un pot de reflex, jejeje…vaig poder tornar
arrancar, això si amb el meu company de cursa fins aquell moment a 300 metres,
cosa que ja em va deixar clar que tocaria corre sol fins al final.
Mai a la meva vida hagues pensat
que 7 quilòmetres és fairien tant llargs i durs mentalment, tenia la sensació
que no em movia de lloc, és més quan volia tornar accelerar el isquio em feia
memoria que ja ni habia prou! Conseqüencia, canvi de mecànica per anar més
acomodat amb l’isquiotibial i autodestrucció automàtica de les meves cames!
Canviar la forma de corre em va suposar quedar-me sense forces per tirar
endavant, completament buit.
La sorpresa va ser quan vaig
mirar el parcial del 37 al 38 i vaig veure 3’50’’, no estaba tant malament i si
aguantava fins a meta encara u podria salvar. Era conscient que baixar de 2h30’
s’abia escapat, però al menys veia possibilitats d’arribar!
I així va ser, arribar vaig
arribar, però…alguns ja han vist les imatges, crec que no fa falta dir res més!
Al final 2h32’01’’, com dic jo,
acceptable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada